Entrevistamos a Álvaro Muñoz

Entrevistamos a Álvaro Muñoz

Hoy tenemos la suerte de tener en La Séptima Entrevista a Álvaro Muñoz, un joven valenciano que ha publicado lo que es ya su segundo libro, ‘Més enllà de l’aparença’. Hoy vamos a conocer un poco más a fondo a este joven estudiante de filología catalana y amante de la escritura.

Álvaro ha preferido contestar las preguntas en valencià.

  • Lo primero de todo es darte las gracias por concedernos la oportunidad de realizarte la entrevista. Hace bastante tiempo estuvimos hablando de realizarla y hoy, por fin, se llevará a cabo.

Gràcies a tu, és un plaer veure com la gent jove s’obri un camí en el món del periodisme.

  • Te llamas Álvaro Muñoz, tienes 20 años, eres escritor pero los lectores saben poco más de ti. ¿Cómo te definirías?

Em definiria com una persona normal i corrent, amb uns hobbies una mica estranys. A la meua edat no és comú posar-se a escriure, els interessos van per altres camins, això sí, igual de respectables que aquest. Em definiria com un jove curiós, sempre he tingut alguna cosa al cap que em feia preguntar els perquès de les coses, mai estava conforme amb una resposta sinó que sempre he volgut que una persona m’ho argumentara, tot plegat, te n’adones que d’aquesta forma és com s’aprèn. També volia recalcar que des de fora pot semblar que escriure llibres és una tasca complicada o forçosa, però aquests adjectius se’ls deixe a les persones que s’aixequen cada dia per pagar una hipoteca, açò és simplement un treball intel·lectual plaent.

  • ¿Cómo decidiste ser escritor y por qué te decantaste por este tipo de novelas?

Bo, gràcies per l’afalac “d’escriptor” però no em considere com a tal. Ho cite a la contraportada del llibre, que no sóc escriptor per escriure un llibre, tanmateix com no sóc cuiner quan em faig el dinar a casa. La gent té un concepte distorsionat i de seguida té pressa per posar etiquetes a la tasca que fas. A cap persona que jugue a futbol amb els amics es presentaria davant la gent com “Hola, sóc Jaume, sóc futbolista”. Per mi ja és un plaer veure com la gent em llegeix, l’etiquetatge serà superflu. Tornant a la pregunta, em vaig decantar per una novel·la basada en la bulímia perquè el primer llibre parlava d’art i es va vendre molt bé, la gent que ho llegia em deia: “He après molt sobre l’art” llavors, per què no parlar d’un tema que puga servir per a la vida real? Personalment, pense que un missatge feminista a cada llibre mai pot anar-hi mal, i açò és el que he fet.

  • Sabemos que estudias Filología Catalana en la Universidad de Valencia, pero, ¿cómo eres capaz de compaginar tus estudios con la vida de una persona que ha publicado ya dos libros? ¿En qué momentos del día escribes?

No et negaré que és difícil, compaginar una carrera, també el fet d’escriure setmanalment a periòdics, escriure… Molts cops arribes a un punt de saturació però paga la pena. El 90% de les voltes escric abans de dormir, em clave al llit amb el portàtil i avant, també ho faig al metro, aprofite els 30 minuts que tinc de camí fins a la universitat, raspant minuts d’ací i d’allà puc tindre “temps”, malgrat no tindre tot el que jo volguera.

  • Eres de Torrent, una localidad de València y suponemos que allí la gente te conoce por publicar dos libros, ¿es eso cierto? ¿la gente cuando te ve por la calle que tipo de Álvaro ve? ¿El escritor o el chico normal?

La gent veu a l’Álvaro normal i corrent, aquell que ha vist durant tota la seua vida, és clar que arran de publicar llibres doncs dones una imatge diferent, però sóc el mateix de sempre i com a tal em veuran. És cert que la meua rutina ha canviat, ara recentment vinc de Barcelona d’una reunió i a la gent quan veu fotos li estranya que un “xiquet” tinga reunions, però llevat d’això, a Torrent em veuen com l’Álvaro de sempre. Tot i això, he de dir que és molt difícil no donar la imatge d'”escriptor” perquè vas a actes literaris, participes en congressos d’escriptura i tot plegat, acabes veient les xarxes socials i sembla que no tinga més vida que la universitària, però per sort, sí que en tinc.

  • ¿Qué tiene tu libro ‘Més enllà de l’aparença’ que no tenga tu anterior libro? ¿De qué trata?

El meu segon llibre, al contrari que el primer, té un missatge que ha de calar al lector o lectora. El tema principal és l’abolició dels cànons que sempre porta la dona per a qualsevol situació. Em trenca el cor viure en 2017 i que cada dia les notícies hagen d’obrir amb “Ha perdut la vida una dona a mans de la parella”, ha perdut, que no assassinat. Aquest és un dels punts a tractar, una dona no perd la vida, pot perdre les claus o el telèfon, però la realitat és diferent, a les dones les assassinen i açò, al segle XXI pense que ja no hauria de tenir lloc. El segon tema que tracta el meu llibre és la bulímia, una malaltia psicològica, que no física, que es troba poc visibilitzada, qui no ha tingut eixe moment d’estar enfront de l’espill i dir: no m’agrade. Doncs no cal arribar al suïcidi (El 50% de les persones que tenen bulímia perden la vida) per a no agradar-se. Molts cops pensem que la bulímia és una cosa llunyana, però gràcies al meu llibre, sempre que deia el tema d’aquest a alguna persona em deia: jo vaig tindre una amiga que… Llavors, si tothom té amigues, amics, o coneguem a persones que l’han passada o han tingut complexos, no serà tan llunyana.

  • Dinos, ¿este último libro ha superado tus expectativas ya sea de ventas o de superación personal?

En l’àmbit més econòmic he de dir que hi ha una part del llibre que anirà destinat a Avalcab, una associació que tracta amb persones bulímiques. Dit açò, l’editorial em va fer arribar a casa 150 exemplars que sense començar a vendre, ja estan reservats. A més a més, tinc presentacions per llocs com Torrent, Alaquàs, València, la Universitat de València, Castelló i ara estem tenint reunions per pujar cap al nord fins a Barcelona. En l’àmbit de superació personal no hi ha punt de comparació, són experiències diferents, amb el primer estava molt emocionat pel fet de publicar el meu primer llibre, amb aquest, per poder aportar el meu granet de sorra a la causa i conscienciar una mica a la gent des d’un punt de vista literari.

  • Tu última novela dispone de 242 páginas, es una señora novela y demuestra que no es el típico libro de un aficionado, ¿qué opinan tus familiares, amigos y editorial del libro?

Bo, sempre he pensat que el nombre de pàgines no marca la qualitat. M’he llegit novel·les de 700 pàgines que m’han avorrit com una ostra, i m’he llegit contes curts del Quim Monzó que els mires per on els mires, són fantàstics. Sóc una persona creativa, i no em costa escriure 200/300 o les pàgines que siguen, el que no has de fer és pensar que si no arribes a 200, no eres bo, perquè molta gent que escriu s’encabota en allargar el llibre d’on no es pot, i acaben llevant al llibre qualitat literària, malgrat tenir una bona història. Els meus amics, família i persones properes estan —o això espere— orgullosos, sempre dóna il·lusió tenir a la prestatgeria un llibre d’una persona que coneixes, igual em passa amb els quadres. Tinc per casa algunes il·lustracions de Jaume Mora, l’artista que m’ha il·lustrat el llibre. Quan entre a l’habitació i pense: açò ho ha fet un amic, m’omple de satisfacció.

  • Hay mucha gente que lleva buscando publicar su libro desde hace mucho tiempo, dinos; ¿qué hace falta para que una editorial se fije en ti? ¿es fácil que te publiquen una novela? ¿te ha rentado publicarlo –desde el punto de vista económico-?

El que s’ha de tenir, i no queda massa bonic dir-ho, són contactes. M’explique: un dels llibres més venuts dels anys anteriors ha estat el de Belen Esteban, per què? Doncs perquè coneix gent. Hi ha gent molt bona que com no té 40K de seguidors en Twitter no té l’oportunitat ni la confiança d’una editorial. Et sorprendria les editorials (menudes totes), sobretot les que publiquen en castellà, que fan la pregunta de: com et dius a les xarxes socials? És una mica trist, però una editorial comporta moltes despeses, llavors t’has d’assegurar que tot vaja sobre rodes. Des del punt de vista econòmic el primer va anar molt bé, no et faràs ric, però no tens queixa. Has de ser molt bo i conegut, un Ruiz Zafón, per viure d’açò. Inclús escriptors famosos han de publicar diàriament o setmanalment a periòdics perquè si estàs un any preparant un llibre, de què vius aquest any? No es menja de l’aire.

  • ¿Has realizado o vas a realizar una quedada para firmar ejemplares?

Com t’he dit adés, sí que faré actes per presentar i signar el llibre als quals et convide personalment, i a tots els lectors també. No és una “quedada” com a tal, però sí uns actes a diferents llocs del país per donar a conèixer el projecte i que la gent s’hi sume, i no parle econòmicament, sinó que guanye consciència sobre els temes tractats.

  • Para conocerte un poco más, dinos cuáles son tus gustos y en que trabajas –si es que trabajas- actualmente.

Els meus gustos no són res diferent del d’una persona de la meua edat, els festivals, estar amb amics, llegir i viatjar. Estic a una edat on hem d’aprofitar, després ja ve l’hipoteca, el treball diari i la rutina. Actualment no treballe, done repàs a xiquets però cap treball amb nòmina fixa. És molt difícil compaginar treball amb tot el que faig, i només el del repàs em permet flexibilitzar el meu horari.

  • Para terminar con la entrevista, dinos tu opinión sobre el tema que más de moda está actualmente –desde el punto de vista político- que es: Trump y su programa de inmigración. También, qué opinas de la situación política actual en España.

Podria parlar hores i hores, però t’ho puc resumir d’una forma “abreujada”. Trump només diu, el que Obama ha fet. Trump vol construir una tanca que amb Obama ja existia. Trump vol mantenir Guantánamo, que amb Obama també existia. Vol intervenir militarment en països àrabs i sorprenentment, açò també ho feia Obama. Amb l’anterior s’ha assassinat a manifestants negres simplement per ser-ho, amb un president de raça negra, també s’han violat els drets del col·lectiu LGTB, llavors… Trump és molt roí, no ho dubte, però compte amb fer d’Obama un sant, quan s’ha guanyat un premi Nobel de la pau mentre bombardejava ciutats amb població innocent. No justifique a Trump, però pense que si els politòlegs de Facebook isqueren de TVE o Intereconomia, veurien la realitat. A escala d’Estat Espanyol no sé si riure o plorar, focalitzant en València, que un partit on de 25 persones de la llista d’eleccions estiguen imputades 23 i que algú els continue votat és per posar-se ciment als peus i llançar-se al riu. Si eixim d’ací, tenim un PSOE que no sap on va, un C’s que fa de crossa del PP i un Podem on hi ha una lluita per veure qui és la cara, es veu que no hi ha res més important. Per a terminar l’anàlisi, citaré a Gabriel Rufián quan va dir: “A mi em van ensenyar que la democràcia anava de votar, i que si no et deixaven votar, vius en altra situació que no és la de democràcia”. Amb aquesta frase crec que s’entén tot, un Estat (l’Espanyol) que no deixa votar, ja no em clave si eixiria SÍ o NO, simplement votar, no crec que siga massa democràtic, però jo sóc filòleg, no polític.

  • Esperemos que esta entrevista te haya gustado, sabemos que has realizado más entrevistas para otros medios, ¿es eso cierto?

Sí, he estat entrevistat pel Diari València, La Veu, CV Ràdio i Els Matins de la República, a Barcelona, però de totes, aquesta és la que tenia unes preguntes més diverses, així que agraïsc que t’hages molestat en fer-les diferents, sempre va bé.

  • Por último, darte las gracias por contar con nosotros para esta entrevista y como última pregunta, ¿tienes algunas palabras para nuestros lectores?

Gràcies a tu per entrevistar-me, els consells que puc donar és que feu el que us agrada, siga escriure o ser perruquers, però si poseu de la vostra part i teniu sort (que també és vital) viureu fent el que us agrada i feliços.

SI DESEAS COMPRAR EL LIBRO, PINCHA  --> AQUÍ
The following two tabs change content below.

Santiago Sánchez

Director de La Séptima Entrevista.

Deja un comentario

Twitter Auto Publish Powered By : XYZScripts.com
Member of The Internet Defense League
A %d blogueros les gusta esto: